Contacte

c/Ateneu, 3
Sant Just Desvern 08960
Tel. 93 371 3115 (de 17 a 21 h)
clubateneu@gmail.com

dissabte, 21 de març del 2015

Rauxa poètica

El Dia Mundial de la Poesia, celebrat el 20 de març (enlloc del 21 preceptiu), s'ha saldat amb una vetllada en què més de vuitanta persones han gaudit de poemes en deu idiomes diferents, llegits per dinou rapsodes.

Poesia mediterrània i atlàntica, d'Ovidi Montllor a Iannis Ritsos, passant per Montserrat Abelló, més els "anglesos" WB Yeats i TS Eliot, sense oblidar la terra ferma de Jaume Pont, autor d'"Illa escrita", el poema protagonista del recital (a Sant Just, i arreu de Catalunya). Es tracta del poema que la Institució de les Lletres Catalanes va encarregar-li que fes, expressament, per a l'efemèride i que s'ha traduït a una vintena de llengües. A la Sala del Cinquantenari de l'Ateneu de Sant Just Desvern se'n va poder escoltar fragments en mandarí, alemany, rus, èuscar, anglès, gallec, àrab i castellà –l'ordre correspon al mateix en què van ser llegits–. A més, és clar, del català original, que va llegir el mateix autor, en diferit, i retransmès per pantalla gran. Jaume Pont també va explicar-ne el significat i va fer de fil conductor de l'acte en recomanar alguns dels poetes que més l'han influït, com ara T.S. Eliot o el duet grec Ritsos-Seferis.

L'acte va arrencar "des del principi": amb la lectura, en grec clàssic, dels primers versos de La Ilíada d'Homer, a càrrec de Mireia Domingo –després traduïts pel presentador.
Aprofitant diverses efemèrifes, es va recordar l'obra i la importància poètica de W.B. Yeats (nascut el 1865, fa 150 anys), Eliot (mort el 1965) i Ritsos (mort ara fa 25 anys). En tots tres casos, en primer lloc se'n va llegir la versió original per, posteriorment, llegir-ne la traducció catalana.

La Palmira Badell llegeix Montserrat Abelló


Els homenatges més sentits, però, van ser els dedicats a Montserrat Abelló, en recordar que un poema seu, "Tan sols la paraula nua", va ser el protagonista del Dia Mundial de la Poesia 2014. A més d'una lectura a tres veus (a càrrec de Palmira Badell, Maria Quintana i Romi Porredon), un vídeo amb la pròpia poetessa recitant el poema citat va emmarcar el record, en què també es va projectar el particular graffiti amb què Benvi Parrilla va retratar-la en una paret de Manresa (vegeu-lo).




L'Ovidi, "en directe"
És clar que, sens dubte, el moment més emotiu i àlgid el va posar la presència d'Ovidi Montllor en dos enregistraments (aquests: "Autocrítica i crítica" i "Homenatge a Teresa"), a més de la lectura emfàtica de "Els companys" i "Revolució", amb què Pere Olivé va delectar l'audiència, i la interpretació en directe, molt aplaudida, de "La fera ferotge", cantada per Sergi Pont, acompanyat per Jan Cardona a la guitarra. Les fotografies que Francesc Fàbregas va fer a l'Ovidi, en l'actuació al mateix Ateneu de Sant Just l'any 1978, i les anècdotes personals que Pere Olivé i Jan Cardona van explicar sobre l'inoblidable cantautor, actor i poeta van arrodonir la festa.

Com ja és tradicional, la vetllada poètica també va servir perquè els darrers guanyadors de les quatre categories del premi Sant Jordi de Poesia llegissin els seus treballs. En aquest cas, en la del 2014, van ser Oriol Campanyà (9-11 anys), Arnau Llobera (12-14 anys), Pau Ariño (15-17 anys) i Pepi Tost (categoria d'Adults).


Alguns dels rapsodes i els guanyadors del Premi de Poesia 2014


diumenge, 15 de març del 2015

"L'àguila negra" a Vilafranca del Penedès

«Tinc la millor de les feines possibles: sóc escriptor. M’invento històries i la gent les llegeix i les fa seves.»

«La feina de documentació té dues parts: documentar-se molt i bé, però, a l’hora d’escriure, has de saber prescindir-ne per escriure net. El que has après no ha convertir-se en un manual per demostrar el molt que en saps, no pots avorrir al lector! T’ha de servir per crear l’atmosfera, el món on viuen i es mouen els personatges.»

«A mi m’agrada portar els meus personatges al límit. I mostrar-los. Que el lector pugui triar com són. Del personatge de la Teresa me n’han dit que és: bruixota, encantadora, insoportable i algú, fins i tot, se n’ha enamorat.»

«He escrit les escenes de sexe prescindint dels violins. Explícit, sí. Però sense violins.»


«La vida és un pack. No tens moments de felicitat i, de tant en tant, et trobes un obstacle. No. La vida és tot barrejat. La felicitat i la tristesa. Els problemes i els èxits. I has de viure amb entusiasme. Això era el que volia transmetre amb la novel·la. Entusiasme per la vida.»  










dissabte, 14 de març del 2015

Club de lectura: "Lo que a nadie le importa"

Dilluns 16 de març.
Els membres del Club de Lectura dels Dimarts tenen una sessió de debat sobre un dels llibres més aclamats de la literatura espanyola dels darrers anys, Lo que a nadie le importa, de Sergio del Molino.

Una novel·la-crònica que retrata l'evolució de l'Espanya dels anys del franquisme (i fins a l'actualitat) fixant-se en detalls mínims, els de la vida quotidiana d'un empleat d'una sastreria de Saragossa que acabarà sent empleat al primer Corte Inglés del país, al cèntric carrer Preciados de Madrid. Una vida d'un "españolito de a pie", sense èpica (o sense altra èpica que la de superar els reptes de la vida mateixa, que no és poc). Descomptant, és clar, les experiències al Tossal del Merengue, vora Balaguer, la primavera del 1938...

Tot amanit amb una prosa àgil, però farcida de lirisme, a la vegada, que posa el focus sobre un dels aspectes que millor defineix l'estat: el silenci, el "d'això no se'n parla", l'"ara no toca"...

Fue en aquellas siestas sin sueño cuando intuí que los silencios de mi abuelo no eran de ausencias, sino de presencias. Unos silencios que espesaban bajo la luz de la cocina cuando tostaba unas rebanadas de pan antes de que los demás se despertasen y yo le pedía que me tostara un par a mí también. Frotaba ajo sobre el pan y rociaba unas gotas de aceite de oliva. Echaba sal gorda en mis rebanadas y, tras un titubeo, se echaba también en las suyas. No se lo digas a tu abuela, decía, y no sonaba a complicidad entre abuelo y nieto, sino a amenaza real, a miedo de paciente hipertenso y diabético.
Un país en què el silenci s'empelta, si cal, de creences o supersticions que, en altres latituds, anomenen "realisme màgic", però aquí sempre s'ha anomenat Fe. I és tangible, i es barreja (o s'ha barrejat sempre) amb el dia a dia més costumista:
Después del niño enfermo que sanó vino una niña de la que ni siquiera mi madre se acuerda. No quedan de ella ni unas fotos. Murió de muerte súbita, que es como morir de un encogimiento de hombros. Una mañana amaneció fría en su moisés. De aquella muerte, como de todos los males infantiles en la familia, salió una brisa nueva de realismo mágico. Carmen de Lara había aprendido ya a encarar la pena con hechizos. Durante años repitió este consejo: No le pidáis nada a santa Rita, que yo una vez le pedí algo y se llevó a mi niña. ¿Qué le pidió tan caro, que costaba la vida de una niña?

[Si algú ha llegit el llibre i vol participar a la sessió, però no és membre del Club de Lectura, que ho comuniqui a la Secretaria de l'Ateneu... i ja en parlarem!]

dissabte, 7 de març del 2015

Anna Pantinat: Cadaqués era una festa (per alguns)

[Una grip inoportuna va impedir a la Blanca Llum de participar en aquest recital, però queda pendent per a més endavant...]

Com una glopada d'aire fresc, atramuntanat –per ser precisos–. Vet aquí la sensació que els assistents al recital del volum De sobte, un estiu, de la poetessa barcelonina Anna Pantinat (compositora musical, instrumentista...) van endur-se cap a casa després de sentir els poemes i les explicacions pertinents que la seva autora tenia a punt per a cadascun.

El llibre, un retrat àcid de Cadaqués i d'una part dels seus habitants ("els que només parlen de Cadaqués, de la gent que va a Cadaqués i, encara, del que passa a Cadaqués"), que no escatima elogis a la bellesa de l'indret, és un diàleg constant entre les impressions que l'autora va endur-se'n, després de viure-hi un estiu ben particular, i tantes altres veus que l'han admirat i cantat.












Com no podia ser d'una altra manera i, de ben segur, animats amb la seguretat que sempre dóna un vi excel·lent com "El barco del corneta" de la Beatriz Herranz, un protagonista tan conegut per tothom -en major o menor grau– com ho és el poble de Dalí, de part de la bohèmia catalana i d'una burgesia particular, va suscitar debat i preguntes molt directes de la intimitat de la pròpia poetessa... que l'Anna Pantinat no va defugir de respondre.

Al capdavall, una vetllada sorprenent en què la poesia va allunyar-se de la solemnitat habituada per ser una eina càustica que serveix per retratar actituds i vicis quotidians, les paradoxes... com la del propi vi servit pel Celler de Can Mata: nom mariner per un blanc de terra endins (de Castella i Lleó).

Sense oblidar-nos de la Bellesa. 
La sempre necessària i ben present Bellesa d'una de les icones més fàcilment reconeixibles de la Costa Brava.